En què t'ha canviat el Premi Martí Dot? T'ha permès de publicar Vindrà la llum, no? És un bon instrument per donar-te a conèixer?

Ni aquest ni cap premi m'ha canviat re de re: ni la meva vida ni la meva forma de ser ni la meva essència d'actuar. Segons Hume, tenim molts Jo a través del temps: si a cada microsegon canviem la pell del jo, com les serps es venen el barret, això és una influència metereològica. Joaquim Molas escriu: "Sense els premis, les úniques notícies literàries que hi haurien serien les necrològiques." Els guardons literaris que hagi pogut guanyar m'han refermat en la idea que són una lacra inevitable i, potser, necessària per a la supervivència de la cultura catalana que fa segles que malviu en una letàrgia crònica i, pel que sembla, irreversible. La llengua catalana no trigarà a morir i els poetastres i els polipoetes segueixen barallant-se entre ells, miserablement. Publicar no és necessari, el que és important és ESCRIURE. Rilke diu a Les Cartes a un jove poeta: "Confessi's si es moriria en el cas que li fos refusat escriure". Si pots viure sense escriure, millor que no ho facis perquè comporta problemes mentals: llegeix les factures de la llum i omple mots encreuats per ser mínimament desgraciat. Un no s'ha de donar a conèixer a l'exterior sinó que ha d'anar cap endins d'un mateix. No vaig de maleït ni d'estrella, vaig fent. A la gent en general i els mitjans de comunicació, en particular, els importa tres merdes seques la poesia. Aleshores, què? Si vols que et coneguin has de sortir al Gran Hermano.

Parla'ns una mica de la teva trajectòria literària.

És un trajecte curt que arrenca amb un desencís amorós. Als deu anys vaig guanyar els Jocs Florals de l'escola i em varen donar una rosa. Li vaig regalar a una noia més gran que jo i em va despreciar. En aquell moment vaig deixar d'escriure i em vaig menjar la flor per capullo. Tota la poesia que he fet fins ara no té l'alegria dels nens, tot i que la recerco desesperat.

Des de quan aquesta passió per la poesia?

Vaig nèixer amb el cordó umbilical lligat al coll i el metge me'l va desembolicar tot cantant un cançó de The Doors mentre queia una tempesta que partia el cel. Quan ma mare em va agafar en braços, ho va dir: "Has nascut suïcida i tocat del bolet. Només pots ser poeta." El meu poema Infantament lèxic explica el principi dels principis i el poema Koan de Màrius Sampere explica la gènesi de les gènesis: abans de l'acció, el nom del verb.

Com veus el panorama poètic de la poesia en català? Quins poetes actuals t'agraden?

Com et deia abans, segueix la lluita entre els poetes vivencials i els polipoetes. Albert Roig descriu molt bé els cercles concèntrics dels poetes catalans a la seva obra L'estiu de les paparres i Àngel Carmona, en el seu llibre Dues Catalunyes, divideix els poetes en jocsfloralescos i xarons. Ara com ara, que vol dir ara mateix, Canaris fosforescents és l'obra més jove que ha escrit l'Enric Casasses, tot i que té 50 anys i que es mereix el Nobel. Només he llegit uns poemes de Víctor Nik, que va morir l'any passat, i ha deixat un poemari inèdit que es diu Droga U. Els haikús de Dolors Miquel també em posen com els poemes trobadorescos que escriu Josep Pedrals que té 20 anys nascuts vells de cop, i els sistemes de comunicació de Jordi Pope que agonitza a Sant Feliu de Llobregat, o potser s'ha escapat? No m'interessen els poetes de l'estirp de l'experiència que segueixen imitant Carles Riba i Gabriel Ferrater. Salvaria dos poemes de Biedma, tota l'obra dels germans Panero que em posen paneuròtic a cent i els decasíl.labs de Fonollosa. Passo de personatges amb cabells llardosos vestits amb gabardina i mocador a l'agost i de cadires de rodes de te. Ja he tragat prou autors academistes i academicistes! Foix és Déu, Brossa l'Esperit Sant i Casasses tanca i toca el triangle.

Per què creus que actualment la gent ja quasi no llegeix poesia (o no en compra)?

A l'època dels trobadors la poesia tenia sentit: cantaven els amors, divertien la cort, lloaven les gestes dels senyors i se'n reien dels cornuts. Els rapsodes antics recitaven de memòria l'Odissea, La Divina Comèdia o el Mio Cid i els reis els pagaven abastament. Lord Byron venia exemplars dels seus poemes a punta i pala. Abans, la poesia tenia un servei social i era de transmissió oral, la mètrica i la rima servien per recordar els versos. Amb l'arribada de la novel.la al segle XIX, la poesia desapareix del mapa i passa a ser un reducte dins del reducte de la cultura que sempre ha estat en mans dels nobles, burgesos i poderosos a l'ombra. Morrison escriu això però en anglès: "Los Señores utilizan el arte con el fin de confundirnos y cegarnos para convertirnos en esclavos". La novel.la és l'únic gènere literari que ha sofert diverses crisis i encara ven. Les editorials mantenen les col.leccions de poesia per prestigi, perquè la poesia, que deriva del cant, és el primer art que l'home inventa i durant segles ha estat la més alada de les manifestacions artístiques. Encara ho és, però encega més una Playstation que un poema de Joan Maragall ("La poesia tot just ha començat i és plena de virtuds inconegudes", que deia aquell.)

Llegint el teu llibre, es pot veure que les teves referències i influències són moltes i variades. De fet, al final, hi ha una mena d'agraïment col.lectiu bastant peculiar en què rets homenatge a tota una sèrie de personatges que van des de Paul Auster fins a Kurt Cobain o els Sex Pistols, passant per Harvey Keitel o Luis Buñuel. Així, el cinema, la música, etc., t'han influenciat de la mateixa manera que la literatura?

M'influeix amb la mateixa força un poema de Kavafis que el Nosferatu de Murnau. Em frepa igualment el quadre La morfinòmana de Rusiñol que la cançó El comptador d'estrelles de Sisa. M'inspiren crueltat i saviesa, tant el còmic Batman Dark Night de Frank Miller com la interpretació de Harvey Keitel a Bad Lieutenant. La forma dels agraïments finals de Vindrà la llum són un calc de la Nota a UH, el poema d'alta velocitat del Casasses, que va sortir a la revista Vertigen. En realitat és una clau de lectura. El propi títol del llibre és una còpia idèntica d'una cançó dels OM, un grup de música progressiva de Barcelona dels anys setanta on tocava Toti Soler. Però no només l'art pot dir-te coses inconegudes, també ho fa un cel després de la pluja (o abans o l'aigua mateixa), la mirada d'un nen o de la teva mare o l'estimada, o el teu propi cap difús i obert per la psiquedèlia, o un munt d'escombraries plenes de rates i berles de plàtan. Personalment, amb prou feines llegeixo poesia i la concebo com a forma i mitjà, amb unes normes estrictes i preestablertes per segles de tradició. Intento integrar el kaos del món dins l'ordre d'un llibre. ("L'autèntica transgressió del segle XX és el sonet", ho vaig sentir un cop.)

La llengua que utilitzes és bastant elaborada... Li dónes molta importància a l'aspecte formal també. És a dir: tens la mateixa cura pel contingut que pels aspectes formals?

Forma i contingut són indestriables.

Creus en la poesia de l'experiència, o en la recreació "fictícia" d'una experiència no viscuda? O utilitzes les dues coses per escriure poesia?

La podridura de literatura sense que la vida salti i corri per dins no serveix de re, ja et pots fotre en un museu de mòmies egípcies i lletraferits capulats. És allò que et deia de la lluita que encara porten a terme els vivencials i els polipoetes enmig d'un panorama poètic català d'obres inclassificables i obretes de pa sucat amb oli. En el meu cas, Vindrà la llum sorgeix de dues experiències personals que m'indueixen a escriure: el fet d'haver treballat entre 10 i 12 hores en una fàbrica l'any passat i l'experiència psiquedèlica a través de les ensenyances d'Escohotado, Baudelaire i Artaud (i el camell del mau barri!) Tot això necessita un vehicle d'expressió i aquí entra en joc la forma i el llenguatge de la poesia. Però Vindrà la llum és un poemari que porta implícit diverses interpretacions, tantes com persones el puguin llegir. A mi m'interessa molt poc que la gent sàpiga l'experiència concreta que hi ha darrere de cada poema, tothom s'ha de buscar en els textos i aquí comencen els equívocs. No escric creant del no re, sinó que parteixo del mateix univers que la persona duu dins... Té! Un poema sobre poetastres mal anomenats de l'experiència:

DE LES CUQUES AMB ULLS I POQUES LLUMS

sentu el flux del flexu que fluctua
pels fulls curulls de culs cols fils fels fats
dels pedants vivencials i florals
on hi en calç uh garbulls de farses fàtues
fems d'esquitxus de betums puberals
de patums pòstumes amb pudents pròstates

Quins projectes tens per al futur més immediat?

Publicar un relat de ciència-ficció -La mort truca sempre dues vegades- en un volum antològic que sortirà el mes de setembre i que publiquen conjuntament l'Editorial Proa i l'Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana. Es tracta d'un llibre que homenatja a Stanley Kubrick i Arthur C. Clarke. També estic intentant tirar endavant el fanzine Karn de Kafè, un poema en prosa en castellà i un recull d'haikús, però el futur no és gens clar i potser tot això es queda en un calaix desastrós i em dedico a prendre el sol solet.

Què aconsellaries als joves com tu que també escriuen? Que es presentin al màxim de premis literaris per tal de donar- se a conèixer? És el millor per sortir de l'anonimat?
Seria un hipòcrita si et digués que no es presentin a cap premi, uns calerons sempre van bé, tu. Escriure és transpirar i suar: escriu sense pensar i reescriu rumiant. Després crema papers, publica si vols, passeja´t pel món amb la màscara de poeta... i dedica´t a qualsevol altra cosa que doni diners líquids, com fer novel.les o la travessa setmanal.