1/9/04. Estem molt
a prop de l’11 de
Setembre, la celebració
de la nostra Diada Nacional,
i això m’ha
portat cap a un plantejament
del perquè pensem
sempre en Catalunya com
a una nació.
En la complicada formació
d’una nació,
o d’una formació
nacional de societat,
hi ha tres fases primordials
per la seva construcció:
l’afirmació
històrica (sense
ella no podríem
constatar la seva existència);
la cultural, (sense ella
tampoc podríem
constatar el tenir imprimit
un caràcter, un
segell peculiar d’una
manera de ser i actuar)
i la lingüística,
que en el cas nostre de
Catalunya, sempre ha estat
polèmica per les
estranyes campanyes engegades
des de fora i dins d’ella,
ajudats pels seus mateixos
que conviuen amb nosaltres,
o sigui que sabem que
els tenim dintre de casa
nostra, tema aquest que
ens transportaria a explicar
els molts problemes que
s’han hagut de solucionar,
alguns estan encara per
solucionar i d’altres
que mai els veurem solucionats,
per manca de suport i
del suport dels amorfs
germans nostres, que per
fora s’anomenen
apòstols nacionalistes
i per dintre estan buits
d’ideals, perquè
no estan plens de l’orgull
de ser català i
defensar-ho en tots els
aspectes socials que ens
trobem en el tarannà
de cadascú des
de la seva posició
habitual. Aquest és
el resultat després
d’un llarg procés
de construcció
de País, durant
aquests mil i escaig d’anys
de la nostra existència
com a Nació, i
ara seria un tema massa
extens per parlar de la
història de la
llengua, després
de tants anys de lluita
contínua. També
hi podríem afegir
el tema de la religió,
però no vull anar
tant profundament, perquè
crec que per tocar aquest
tema, s’ha de tenir
una professionalitat religiosa,
que jo mai no he disposat,
ni he estudiat mai la
Teologia, que per mi m’és
incomprensible, començant
des del que sembla més
senzill entendre.
Però ja estem veient
cada dia el què
està passant en
els països d’Orient,
sobretot, i el resultat
del nivell alt de fanatisme
religiós, barrejat
amb els contingents que
s’han estat lliurant
fins ara, cada dia més
sagnants i els que s’aniran
perpetrant en nom del
seus déus, arribant
a immolar-se per anar
com a màrtirs per
guanyar-se la glòria
del cel.
Bé amics, fins
aquí tenim els
ingredients principals
per començar a
pensar en construir un
Estat: La afirmació
històrica, la cultural,
lingüística
i “la religió“,
entre cometes. Aquests
ingredients d’elements
culturals explicats anteriorment,
s’han de transformar
en instruments polítics,
procés que es va
desenvolupant des dels
mitjans del segle XIX,
i l’aparició
de partits polítics
moderns en el sistema
de la política,
clarament més liberal.
Ara estem en un moment
històric en què
el continent europeu està
dibuixant l’estructura
política de la
seva unió, amb
una primera constitució.
El model de l’Europa
antiga és caduca,
per la formació
entre els mateixos països
de moltes barreres infrancajables
la majoria de les vegades,
per una bona entesa entre
els seus mandataris, dintre
de cada un dels estats.
Si volem construir un
autèntic espai
de democràcia,
progrés i llibertat,
només una Europa
unida de pobles lliures
amb capacitat de autogestionar-se
pot ser una garantia de
pau social, convivència
i estabilitat política.
En definitiva unes noves
formes d’organitzacions
polítiques més
justes i adequades al
temps que ens pertoca
viure.
Podeu comprovar només
d’anomenar uns quants
apunts, del que es necessita
per ser una Nació,
un Estat amb democràcia,
com n’és
de complicat el poder
lligar caps i treballar-ho.
Aquí és
on vull anar a parar per
donar entendre la importància
i el poder que tindríem
estant a l’Europa
moderna amb la nostra
llengua nadiua el català
com a llengua oficial,
hi hauria una barrera
menys de les que us mencionava
abans, per fer-vos comprensible
el que ara encara estem
lluny de poder assolir
i poder entendre el que
ens manca.
Sebastià
López Caldes
de Malavella sebastia@caldesdemalavella.com
sebastia@caldes.org
|