| 12/3/04.
Després
d’haver sentit
la notícia em
vaig prometre que no
miraria la televisió
aquell vespre. No volia
malmetre més
el meu cor encongit
després del traspàs
del meu pare amb imatges
esgarrifoses de gent
patint l’immens
dolor de la brutalitat
d’aquest acte.
No volia admetre la
realitat del món,
volia tancar-me i intentar
oblidar-ho tot.
Però
alguna cosa em va empènyer
a retornar a la crua
realitat, d’asseure’m
davant la TV i intentar
donar credibilitat al
que veien els meus ulls
que s’anaven negant
en llàgrimes
a mesura que una pluja
de dolor brollava de
l’aparell.
Em
costava entendre les
paraules sense fonaments
d’aquell titella
que ens ha dut això
a la nostra mundana
tranquil·litat.
Em costava comprendre
totes aquelles tergiversades
mentides que intentaven
fer-nos veure el món
en tota la gamma de
grisos quan realment
tot és en blanc
i negre, una immensa
foscor.
Aquest
acte no té cap
justificació,
evidentment , però
si deu tenir motius.
Molts motius, de motius
no els en falten per
dur-nos la por dins
motxilles i sembrar-les
en la nostra vida fent
que broti el desconcert
en els nostres caps.
Un
vespre, mentre explicava
al meu fill un conte
i després d’haver
anat a una manifestació
contra la guerra, assenyalant-me
un país en concret,
em va demanar:
-
Anna, aquests diuen
sí a la guerra?.
L’evidència
de la facilitat de les
preguntes d’un
infant ens demostra
com ens manipulen el
pensament i no deixen
que les preguntes més
senzilles ens rodegin
i ens permetin ésser
nosaltres mateixos.
-
No, fill- li vaig respondre-
ells tampoc volien la
guerra però s’hi
van trobar al bell mig.
Al món hi ha
uns senyors molt poderosos
a qui agrada decidir
pels altres i ells es
mantenen ben lluny i
protegits de les barbàries.
Com
va dir algú,
a la vida és
més senzill morir
que viure però
si ens sentim vius lluitem
per aconseguir un món
sense guerres, un món
amb PAU I LLIBERTAT.
ANNA
MACIAS I RAMON
CALDES
DEMALAVELLA, 12/3/04
|