16/11/04. El 22 d’octubre passat es complí els 31 anys de la mort a Puerto Rico, havent complert els 96 anys, de Pau Casals i Defilló. El mateix any que va morir deia dirigint-se a la joventut, “... probablement sóc el músic més vell del món “. Sóc jai, sóc vell, però en molts aspectes sóc un home encara jove. Això és el que vull que sigueu vosaltres: joves, joves tota la vida, i que digueu les veritats del món. Bondat, amor, aquest és el món autèntic. Tinguem amor, amor i pau “. Quan un home parla així, s’entreveu la dimensió del seu cor.

La generositat i la connexió amb la coherència de la seva vida, són impressionants. Sempre estava al costat de les classes més necessitades, actuava en favor dels drets més elementals de les persones i de les nacions. I el més important de tot, el que deia i feia, en tots els llocs, als quatre costats del món, escampant-ho als quatre vents, la seva pàtria catalana, honorant-la i prestigiant-la. Vet aquí el bon model de català universal amb què he titulat aquest article. Emocionat per la seva passió, en pronunciar aquestes mateixes paraules de líder i de campió dels drets humans mundial, que mai perdran vigència, per la seva vàlua i sinceritat, marcant el camí vertader a seguir.

Pau Casals és sinònim de música i humanitat, perquè es complementen de manera harmònica i extraordinària. És una simbiosi, formant un tot inseparable i un tot indestriable. Amb la música que composava i també quan l’interpretava, amb la seva particular i peculiar forma de fer-ho escoltar, fent sentir cada nota, cada anada i vinguda de l’arquet sobre les cordes del seu violoncel, el so únic d’ell mateix, composició més interpretació, igual a la música que fa encendre l’amor, l’amor de la seva accentuada humanitat.

La interpretació del Cant dels ocells, del Pessebre i de tantes altres peces, mai deixaran d’emocionar-nos per la seva excelsitud, evocació i etèria distensió, del que és celestial amb el terrenal, ben curull de joia i felicitat.

Albert Schwitzer deia, després d’una interpretació de Pau Casals: “he estat profundament impressionat pel que he sentit de les seves obres. Però és un músic tan grandiós perquè és també un home profund“. Això sol ho diu tot.

Aquestes paraules de l’Albert Schwitzer, volien dir també que tant amb el violoncel com amb la batuta, Casals ens va ensenyar que “la música, aquest meravellós llenguatge universal, hauria de ser una font de comunicació entre els homes“. I que “tots els homes, siguin d’on siguin, comprenen el llenguatge que surt del cor“. Aquests pensaments honoren qui els va dir: Pau Casals, l’home fet música i la música de l’home ple d’amor i humanitat.

La sardana més emblemàtica seva, és sens dubte, Sant Martí del Canigó. Més que una sardana, és l’himne a la catalanitat universal, a la catalanitat sense fronteres, un crit melangiós i adoratriu a la mateixa sardana. Pau Casals, era és i serà un català del gènere humà sencer. Un català universal.

Sebastià López Caldes de Malavella sebastia@caldesdemalavella.com sebastia@caldes.org