| 19/3/04.
La
sardana és una
dansa joiosa,
ballada tensa, en forma
d’anella,
el cap enlairat, la
ment fredosa,
justa i calculada, senzilla
i bella,
esquerra, dreta, barquejant
airosa,
heu vist dansa més
mesella?,
que la ballin gent tan
judiciosa,
catalans enardits aparellats,
ell i ella
alegres amb seny i amb
rauxa bulliciosa.
engrescats cadascú
amb la seva parella,
ara és amistat,
ara és amor,
ara misteriosa.
La
ballen els infants,
els adults i els grans,
s’enllacen les
mans,
fent tothom la seva
rotllana.
De sobte s’escolten
cants,
la rialla i l’amor
s’agermana,
les mirades es creuen
al atzar,
la mà s’atansa
per fer una filigrana,
que bonics són
els punts lliures,
fets amb faldilles de
campana,
pantaló negre
i camisa blanca.
La
sardana és un
ram de roses i clavells,
si els clavells són
bells, les roses són
ufanes,
cada parella es complementa,
és un sol ramell,
cada flor contagia l’amor
d’un a l’altre,
perfumant-se tot el
ram, d’amor i
lloances.
Canten i ballen som
i serem gent catalana,
amb el cor obert, amb
la bondat ho proclamen,
són els millors
fills de la terra més
ufana,
catalans que vetllen
la continuació
de la sardana.
Vetllem tots perquè
els detractors de la
sardana,
no siguin botxins executors,
sinó sols detractors.
Quan
la tenora canta, tothom
escolta i calla,
incloent la quitxalla
resta quieta admirada,
és una melodia
que captiva i alhora
allibera,
l’esperit dels
balladors, l’emoció
dels oïdors.
El músic interpreta
signes, la solfa està
escrita,
és el mestre
que s’inspira,
i l’obra ressuscita.
La sardana és
de tot, és del
que amb ella s’il·lumina.
és del mar, muntanya,
plana, bosc, camp, i
riu,
sol, cel, núvol,
tempesta, llum i arc
de Sant Martí.
La sardana és
la dansa que s’ha
fet i no es pot desfer,
la sardana perdurarà
i mai, mai ningú
la veurà morir.
Sebastià
López –
Caldes de Malavella
– sebastia@caldesdemalavella.com
|