 19/12/04.
No puc oblidar la teva cara
rera els vidres del cotxe.
Et recordo mirant-nos fixament
als ulls. Fins i tot, en
Joan, ens fa adonar que
no deixes de mirar-nos.
Tot
i el moviment del cotxe,
et mantens ferm, amb el
cap entre els teus prims
braços i recolzats
en el seient del darrera
d’un Mercedes antic,
amb més quilòmetres
al comptador que sorra
hi ha al desert. Dins
d’aquest mateix
cotxe, però carregat
fins a dalt, d’aquí
a poques hores, emprendreu
un viatge sense retorn
cap als vostres orígens.
M’adono que, per
un moment, tu, Mohamed,
i jo, pensem el mateix,
que potser no ens tornarem
a veure mai més.
Tot
i el moviment del cotxe,
puc llegir en els teus
ulls que recordes tot
el que hem fet junts.
Com les pel·lícules
que vèiem junts
al sofà de casa,
anem veient les estones
compartides, els jocs,
les històries,
les rialles, l’olor
de les sardines a la brasa
que el teu pare pescava,
tants moments irrepetibles
i que ara només
es quedaran en un record.
I ens queden tantes coses
encara que volíem
compartir amb tu, amb
vosaltres....
Però
la realitat és
aquesta: marxeu, retorneu
al vostre país
d’origen, perquè
aquí les diferències
són immenses i
les possibilitats de viure
dignament són ínfimes.
Nosaltres hem intentar
difuminar aquestes diferències
i integrar-vos en el nostre
entorn, deixant de banda
el que en pensava la gent,
tanmateix estem molt sols
en aquesta lluita cap
a la igualtat.
Veig
en els teus ulls el teu
agraïment i m’esforço
per fer-te arribar el
meu. Gràcies Mohamed,
Josuehf, Nauar i Navil
per ésser com sou,
no canvieu. Només
desitgem que entre els
vostres trobeu la vostra
felicitat.
Podem
entendre els motius que
us fan marxar, tot i que
no els podem acceptar
i us recordarem llargament.
Una
abraçada,
Anna
Macias i Ramon
|