12/6/04. Fa dies que
vaig tenir un somni. Cada
nit, al posar-me al llit,
només desitjo que
es repeteixi ja que, com
hom diu, els somnis sempre
es fan realitat.
Aquest
somni em retorna a la
platja de la meva infància.
Un platja petita, amb
uns esculls d’immenses
roques plenes a vessar
de musclos i altres
moluscs, de sorra daurada
i fina, tacada aquí
i allà amb una
gamma de tots els colors
per tovalloles, parasols
i altres estris d’uns
quants estiuejants quasi
tots de la mateixa contrada.
Una platja on jo cada
dia, encantada amb el
misteri del mar, dibuixava,
incansablement, lletres
i figures damunt la
sorra molla i veia com,
repetidament, el suau
moviment de les ones
s’ho cruspia i
em retornava cada cop
un nou espai per continuar
dibuixant. Mentrestant,
tu, com cada dia, nedaves
fins a les roques i
meticulosament, omplies
una bossa de musclos,
que, quan retornàvem
a casa ens preparaves
detingudament i ens
els menjàvem
tots junts sota els
pins del pati de casa.
En
el somni d’avui,
però, som més
dibuixant sobre la sorra:
han passat uns quants
anys i hem ampliat la
família. Els
teus estimats néts
i jo. Tanmateix aquest
cop el procés
és diferent:
el mar enlloc d’esborrar
el que anem dibuixant,
s’ho emporta aigua
endins i ens ho retorna
amb vida. Els nens i
jo estirem amb tanta
força la teva
figura, que em fa por
trencar-la, i t’abracem
llargament feliços
de tornar-te a tenir
amb nosaltres.
Em
desperto cansada per
l’esforç
i desolada per no haver
aconseguit el meu propòsit.
Continuaré esforçant-me
somiant-ho cada nit
per no perdre la il.lusió
que els somnis sempre
es fan realitat.
En
el teu record, Miquel.
Anna
Macias i Ramon
12/6/04 |