|
02/01/05.
ESPERAVEM LA VISITA DE
LA SETMANA DELS BARBUTS
Encara no han passat tres
setmanes des que rebíem
la visita dels tres Reis
Mags. Gaspar, el rei de
la simpatia, repartint
primer els caramels a
raig de puny, després
distribuint els regals
que més ens il·lusiona
a tothom, al redós
de la família.
Melcior el rei de la timidesa,
fent esforços dialectals
a petits i grans, procurant
que tothom sigui feliç
en la nit de Reis i els
dies consegüents,
perquè és
senyal que algú
es recorda de tu. Per
últim, la gran
fastuositat de Baltasar,
jutge benèvol dels
que no s’han comportat
prou correctes durant
l’any. De ben segur
que els tres Reis, a hores
d’ara, ja han arribat
als seus palaus, fatigats
pel llarg camí
que fan cada any, amb
tones i més tones
de joguines i regals repartits,
sense treva, arreu del
món. Per això
són els Reis Mags.
Esperàvem doncs
la setmana dels barbuts,
sempre ens visita després
d’aquestes festes
nadalenques, proppassades.
La setmana més
freda. La setmana dels
sants barbuts, està
protagonitzada per sant
Maur, sant Pau Ermità,
sant Antoni Abat i sant
Vicens, entre altres,
tots ells caracteritzats
per una llarga barba,
abric natural, per protegir-se
del fred que se sol generar
en aquesta tant peculiar
setmana de gener. Contràriament,
enguany, en la setmana
dels barbuts, no ha estat
el fred el protagonista
i és que tot canvia,
unes vegades per bé
i altres per mal.
Antigament, en el temps
de la meva infantesa,
els abrics, gavardines
i totes les peces d’hivern
s’estrenaven per
anar a les Fires de Girona.
El fred greu, abraçava
els mesos d’octubre,
fins passada la Setmana
Santa o Pasqua Florida,
en què ja es donava
l’entrada i la benvinguda
al bon temps: la Primavera,
l’eterna estació
de l’amor, l’estació
del miracle de la reproducció
animal i la continuació
de la vida en la terra,
en la flora, i plantes
fruiteres, de les quals
ens alimentem la major
part de l’any. En
aquesta setmana tan ruda
i freda, tots els recs
i rieres com la Santa
Maria i els rius com l’Onyar,
quedaven glaçats
i les basses, com la de
can Rufí, estaven
glaçades amb un
gruix considerable de
glaç, que ens oferien
la imatge d’un gran
mirall, i els vailets
més atrevits o
els més mancats
de seny, la travessaven
caminant per sobre, com
si es tractés d’un
vidre molt gruixut irrompible.
L’any 1956 i 1962
foren els anys de les
nevades més grans
del meu record. Tot canvia
i res mai no és
igual, com deia abans.
Volem agrair-li a la setmana
dels barbuts, que ens
hagi vingut a visitar
tant puntualment, però
que no ens porti, ni talls
de llum, ni tempestes
amb aigua sobrera, ni
tanta grip, si por ser.
LA FAMOSA SETMANA DELS
BARBUTS
Un mes després
que comença l’hivern,
ens visita la setmana
dels Sants Barbuts,
fa tant de fred que es
capaç de glaçar
l’infern.
Sortim i se'ns glaça
la veu, millor estar muts.
Bufa
la cruel tramuntana forta
i gèlida,
la gent treballa titil·lant
i temorosa,
tota la setmana pel fred,
encongida,
fins que arriba la primavera
amorosa.
Dies
i dies pengen els caramells
de gel,
de les canals d’aigua
i arbres fruiters,
esperant que el sol es
desdibuixés al
cel,
i allunyés l’extravagant
hivernal llogater.
Sant
Maur, Sant Pau Ermità,
Sant Vicens,
Sant Antoni Abat, entre
altres, són els
barbuts,
protagonistes de la setmana,
en consens,
per buidar a la terra,
els congeladors del Cel.
En temps d’abans,
el fred es feia sentir
més,
I allà on es ficava,
s’hi repenjava molt
més,
Aquell era el fred autèntic,
viu, genuí i intens,
Fins arribar el final
de setmana per Sant Vicens.
Les
glaceres són per
recordar la fesomia,
del fred de l’hivern,
per desvetllar-nos,
a part de les molèsties
de la neu, amb ironia,
mata la grip, és
sa, agradable i ve per
ajudar-nos.
Desempolsem
els xals, gorres i barrets,
Abrics, gavardines i tota
peça d’hivern,
Ha arribat la setmana
dels barbuts,
El fred és viu
i ens entra per un embut.
Desitgem que ningú
l’hagi passat al
llit.
Sebastià
López Caldes de
Malavella sebastia@caldesdemalavella.com
sebastia@caldes.org
|