|
22/06/05. Recordant
les paraules que va dir
l’escriptora Rosa
Regàs recollint
el Premi Planeta vaig
començar a rumiar
sobre el tema del pas
del temps. Aquesta baix-empordanesa
d’adopció
va dir unes paraules que
vaig haver d’anotar
per poder-vos-les explicar
al meu aire. I digué
això: “Amb
aquests diners podré
comprar una cosa que no
es ven: temps”.
L’expressió
“no tinc temps”,
“no tinc temps per
escriure cap carta”,
“no llegeixo perquè
no tinc temps”,
“tinc molta pressa”,
“em manquen hores”
i moltes exclamacions
més, són
els comentaris habituals
de la gent pel carrer,
en els treballs, a casa
o en llocs de lleure i,
tant se val el lloc, el
cas és que es diu
i molt.
El temps no es dilata
ni es contrau com sí
fa el mercuri dels termòmetres.
El temps és una
cadència fixa que
sempre va endavant, no
té retorn, és
inflexible, sempre va
cap al futur, encara que
ens va deixant la història
del passat per recordar-ho
i per rectificar, si és
precís, amb els
fets i paraules, que ens
hem pogut equivocar. Rectificar
és de savis i rectificar
a temps és estalviar-se,
de segur, un mal tràngol.
Però ara es juga
molt amb el temps, es
fan coses que els especuladors
del temps es veu que han
avaluat i els surt a compte,
i que a molts de nosaltres
no se’ns fa entenedor,
sembla que soni a frau
legal, com tantes estafes
incomprensibles d’ara.
Em refereixo a les hipoteques
modernes per pagar una
casa. Es veu que ens manca
tant de temps, que els
gravàmens de trenta-cinc
anys ja han passat a ser
poca cosa i s’han
començat a comercialitzar
les hipoteques de dues
generacions. O sigui,
que amb trenta-cinc anys
no tenim prou temps per
pagar un pis i ja estem
venent el temps dels nostres
fills, seguint amb el
mateix compte de deutes,
però ja en una
altra generació.
Els pobres sempre serem
els que haurem de “fer
l’ànec”.
Sembla inversemblant que
la nostra riquesa material
creix al mateix temps
que ens fem més
pobres precisament en
temps. Treballem el doble
i vivim la meitat. Tenim
de tot i més, però
ens manca el temps per
gaudir-ho. Aquesta reflexió
m’ha vingut de la
dita que vaig llegir d’un
espanyol fent broma amb
un cubà, dient-li
que “ells feien
veure que treballaven
i l’estat feia veure
que els pagava”,
a la qual cosa el cubà
li va respondre que no
sabia què era pitjor,
el que ells passaven o
patien a Cuba, o haver
de treballar el doble
per viure la meitat i
omplir-se de coses comprades
que no necessitem. Si
ens posem a pensar fredament
en aquest cas en concret,
veurem que acabarem donant
una mica la raó
al cubà. Tota la
nostra vida depèn
del temps, com també
comptem el temps de tota
la nostra existència.
El temps és la
clau de la nostra vida
i és per això
que sempre ens en manca
tant.
No tenim temps per fer
algunes de les coses que
ens enriquirien l’esperit
o la moral, però
hem de dedicar una mitjana
de dues o tres hores diàries
a la tele. Llavors continuarem
dient arreu que ens manca
temps per tot, que no
podem fer res més,
per poder pagar els estudis,
hipoteques, vestits, cotxes
i les altres coses.
Té sentit això?
Viure a tanta velocitat
per descobrir que no s’ha
viscut prou bé.
Llavors, ben penedits,
no hauríem d’evocar
la “La recerca del
temps perdut?...”
Sebastià
López
Caldes de Malavella sebastia@caldesdemalavella.com
/ sebastia@caldes.org
|