|
El
pas del temps i el pensament |
27/06/05.
Des que posseeixo, com a
norma de vida, l’omplir
cada dia la meva existència
al meu aire, costums i afeccions,
és com l’escriptor,
el reporter, que ha d’omplir
diàriament una pàgina
en blanc, sempre amb les
novetats més destacades
i d’interès
per a tothom. Ajudat pel
meu pensament sempre fantasiós,
us vull explicar, amb detalls,
el que aquest matí
passava pel meu petit cervell.
El temps és tota
l’època de
la nostra vida. Per a nosaltres
no hi ha res més,
no existeix res més
que tota la nostra existència.
Fora del nostre temps de
vida no podem ser conscients
del que passa. Sí
que podem saber i aprendre
tot el que va succeir en
el temps passat o l’anterior
a nosaltres, com a història,
tant com per agafar experiències
dels errors, com per saber
seguir la línia de
les glorioses fites aconseguides.
És per això
que diuen que el temps ho
cura tot, ajudat per l’oblit.
Només podem saber
el futur si el nostre comportament
o el dels altres no és
el correcte per les normes
marcades per la història,
que és la veu de
l’experiència.
Parlar del temps sempre
m’ha apassionat. És
tant fantasiós i
misteriós que em
resulta sorprenent, sobtadament
enigmàtic, obscur,
sense poder veure el més
enllà.
El temps es consumeix invisible
modulat amb les nostres
vides, com en les ones hertzianes
s’hi modula la veu
o la imatge, cavalcant amb
nosaltres tota la nostra
existència. En no
tenir forma física,
no sabem si existeix. És
com el flux de l’electricitat:
no és visible per
a nosaltres, però
sabem que l’estem
utilitzant i sabem com produir-la.
En conseqüència,
sabem que existeix.
El cas és que abans
de nosaltres el temps ja
existia i que després
de nosaltres continuarà
existint. Vol dir que vàrem
néixer com per casualitat
i el temps ens superarà,
ens deixarà abandonats
en el camí, del mateix
temps, del nostre temps.
El temps és el que
continua i nosaltres els
que hem passat pel temps,
en el nostre temps marcat,
fixat per a nosaltres. Aquests
pensaments, rumiats amb
profunditat, em fan sentir
poca cosa, insignificant,
com un granet de sorra en
un desert, com una gota
d’aigua en el mar,
com una espurna de llum
davant de l’ardent
Sol.
No és la meva intenció
fer-vos regirar el cervell
per una qüestió
ja establerta i per tots
sabuda. El que jo pretenc
és transmetre un
missatge d’esperança
i a la vegada de realisme,
ja que el mateix temps,
moltes vegades, és
una cosa pactada, per endavant,
per nosaltres mateixos en
el moment de néixer.
Hi he pensat moltes vegades
en el temps, aquest espai
que hi ha entre el ser i
el existir o entre les nostres
idees i el nostre pensament.
Fins ara que visc una vida
de jubilat, en què
la feina més penosa
que tinc, és anar
esparracant contínuament
les fulles del maleït
calendari, fidel marcador
de la meva minsa existència,
no ho havia considerat mai,
no tenia temps de pensar,
era com si la nostra existència,
no tingués data de
caducitat. Ara tot això
em fa pensar en la nostra
realitat vital, que naixem
en un hivern plujós,
veiem un pantà ple
a vessar i que llavors amb
l’època d’estiu,
o en final de la nostra
vida terminal, amb l’època
seca, va minvant el seu
capdal gradualment, lentament
fins a l’esgotament.
Sebastià
López, Caldes de
Malavella
sebastia@caldesdemalavella.com
sebastia@caldes.org
|
|
|
|