15/11/05. Ja feia temps que tots els seus amics vèiem com en Pere anava perdent les forces, però mai la il·lusió. En el nostre interior, tots desitjàvem que ell tingués la força de tots els elements desencadenats. Quan li allargàvem la mà, també li acostàvem el nostre cor i li brindàvem la nostra amistat més vertadera. Ara veig que sempre pensem en allò que ens fa falta i mai no pensem ni valorem prou el que tenim en el present.
Pere, no tenir-te entre nosaltres ens fa rumiar ara si t'hem donat prou. No hem de plorar perquè tot ja s'ha acabat, més aviat hauríem de somriure perquè et vàrem tenir entre nosaltres i gaudírem de la teva ferma amistat, donant suport a la sardana i a tot el seu món, en el que també ens hi retrobàvem nosaltres. Quan més perfecte penses que has traçat els teus plans de futur i més convençut n'estàs que tot està al teu abast, és quan t'abandona la teva sort, per fer més dur el cop que et dóna el cruel destí, injust la majoria de les vegades. Tot el que succeeix, succeeix per alguna raó, hem de pensar en viure millor el present, perquè algunes vegades el destí va al nostre favor, però d'altres ens va en contra i llavors és quan ens desorientem en no entendre el perquè.
El camí vertader de tot aquest entramat de contradiccions és que en aquesta vida no t'has d'esforçar tant perquè tot volti rodó, les coses millors succeeixen quan menys les esperes i a vegades quan menys les necessites. Els teus millors moments no tenen perquè ser els més sorollosos, ni els de més glòria, sinó que poden molt ben ser les teves hores de més quietud, en el record o també les del silenci, com el d' ara.
Una lliçó difícil d'aprendre és: quin pont has de creuar i quin has d'evitar, per tirar tot seguit endavant sense parar mai, ni mirar enrera i fins arribar al final. Tal vegada Déu ha volgut que hagis conegut molta gent diferent al llarg de tota la teva vida, perquè quan t'acostis als que et són més “escollits”, els sàpigues reconèixer, per valorar més el seu grau de fidelitat i agrair al cel l'amistat de tots ells, per gaudir-ne eternament .
L'amor i l'amistat de dues persones no requereix que es parlin i es mirin de front sense cap finalitat, sinó que totes dues persones amb les seves mirades vagin cap a la mateixa direcció, paral·lelament. Viure la vida plenament és dibuixar el present i el futur, sense necessitat de rectificar res, es a dir, viure la vida sense cap esmena, ni esborrany.
Amic Pere, el nostre millor record és per a tu i sempre serà així. Allà on tu estiguis, hi haurà un bocí del nostre cor, fen companyia al teu gran cor.
Sebastià López Caldes de Malavella sebastia@caldes.org
|