|
4/5/05. Pensem primer
que la sardana la tenim
ben instaurada, ben assolida
a casa nostra, sempre
es pot i s’hauria
de millorar però,
cap a on van les directrius
que poden marcar una pauta
més segura d’obtenir
l’èxit que
tots els que col·laborem
amb les seves tasques
de promotors i divulgació
somiem d’aconseguir?
La primera
tasca que imposaria és
la participació
de més sardanistes
mitjanament grans i sobretot
la dels més joves.
S’ha de conrear
aquest tema, s’ha
de sembrar primer, per
recollir després.
Implicar la gent en aquest
acte popular de solidaritat
i de germanor no és
fàcil, per motivar
la gent ens manca saber
construir l’anella
amb la qual han de poder-se
unir “totes”
les generacions de l’actualitat.
Tenim de moment la mainada
que, sigui a l’escola
o en associacions sardanistes,
l’aprenen a ballar
i a saber la història
i orígens de la
sardana, tot gràcies
a unes persones amb una
visió futurista
i que en el seu moment
varen saber conrear i
sembrar la bona llavor
en una terra ben assaonada,
els nostres infants. És
segur que en un futur
ara no gaire llunyà,
es veuran despuntar les
primeres fulles del que
serà un espessorall
bosc d’arbres forts
que, si bé alguns
flaquejaran, d’altres
continuaran les nostres
tradicions en el futur.
Però els pares
d’aquests nens i
nenes, puntals ferms de
la nostra societat, que
són la baga, l’anella
que hauria d’unir
les nostres generacions
balladores, amb la manca
d’assistència
a les manifestacions sardanistes,
fan trontollar d’inseguretat
el futur de la sardana,
junt amb altres temes
de la nostra mil·lenària
història i tradicions.
En els
moments actuals també
hi tenim un nou col·lectiu
que en pocs anys s’ha
fet present progressivament
amb un nombre molt elevat,
com a convilatans nostres,
amb els que hi compartim
tot el que nosaltres posseïm,
menys les nostres tradicions,
llengua (en el carrer,
no a l’escola),
història i sentiments.
Aquí hi entra el
saber fer, l’entesa,
el pacte portat amb la
disciplina com a voluntat
de consens, respectant
l’individualitat
d’aquest col·lectiu,
però sempre en
benefici de tota la nostra
ferida catalanitat, si
no sabem aglutinar l’efervescència
immigratòria amb
sentit patriòtic.
No es tracta d’una
guerra, sinó d’una
lluita contínua,
per part dels responsables
caps pensants, generadors
de les directrius i de
les normes bàsiques,
perquè se segueixi
el model adequat, símbol
d’una integració
amb la tolerància
plural, que expressi sempre
la bona harmonia entre
ells i nosaltres, amb
una real igualtat de germanor.
Ha d’estar present
com un recordatori d’obligació
permanent, perquè
no es desviï, no
es torci cap altres indrets
fora de la Catalunya de
les quatre barres, tant
de moda avui dia, que
proliferen ben arrelades,
com el foc que esborraria,
amb les cendres, tot un
patrimoni. Espero, perquè
ho crec profundament,
que tot el que he dit,
sigui motiu de pensar-s’ho
amb calma i serenor, amb
el seny i la rauxa catalana,
per saber-ho reivindicar.
Sebastià
López Caldes de
Malavella sebastia@caldesdemalavella.com
sebastia@caldes.org |