21/11/05. És ben cert que vivim la nostra vida en una societat marcada sobretot per la manca de temps. També és veritat, que aquesta vida, la vivim molt intensament i que tenim aclaparades més atencions o activitats de les que podem absorbir en un dia. Per tant, després ens adonarem que ens passen els anys sense haver pogut fer quasi res de les coses que més ens hauria agradat fer. Ens manca el temps, per això, per allò i temps per tenir temps. Benjamí Franklin va definir el temps com “allò que compon la vida”: Si estimes la vida, economitza el temps, perquè la vida es compon de temps. Si retenim i analitzem aquestes paraules, veurem que vivim un espai de temps determinat; el nostre temps, ni més, ni menys, el que ens pertoca i prou.
Durant el nostre temps, ens podem moure d’un lloc a l’altre, per feina, per canvi de residència, mobilitat per plaer o per conèixer un altre realitat, però sempre durant el nostre temps. També ens ha estat sempre prohibit, però ha estat motiu de moltes novel·les, pel·lícules, obres teatrals i sobretot d’investigacions formals buscant elixirs d’immortalitat, de retorn a la vida després d’un traspàs o de qualsevol situació que sigui motiu de miraculosa reencarnació. Ningú no n’ha assolit res positiu.
Per predir el temps es poden fer estudis de futur gairebé d’immediat: són les prediccions meteorològiques de què tant ens refiem a vegades per sortir o no de casa ben equipats o més confiats i segurs. O estudis en expectatives econòmiques futures de les borses, o els dels problemes mundials i un llarg etc., però ningú no ha pogut canviar de temps de vida, ni retardar-la o perllongar-la. Fer anar més lent el temps, més ràpid, especular en una direcció o altra, absorbir-lo, anul·lar-lo o canviar-lo.
En relació al temps passat, s’han fet multitud d’estudis per conèixer aspectes de la vida de fa més o menys anys. Tenim el cas recentment de les troballes de les restes dels bòvids en el Camp del Ninots, en el nostre poble, d’incalculable valor històric i arqueològic. Res del seu temps ha canviat, és el que és. Parlem de milions d’anys.
El que també és curiós, és aquest temps d’ara, tan avantatjat que estem vivint en totes les matèries: virtuals, còsmiques, de prolongació dels anys de vida, de medicina, d’art... , i de tot el que ens puguem imaginar i que amb els paràmetres del temps no s’hi hagi pogut entrar, ni aturar i menys manipular-ne el temps futur.
Totes aquestes reflexions que he anomenat ens ensenyen a valorar més el temps, sabent que el temps perdut mai no es recupera, perquè el temps és or. Nosaltres, els avis, hem de renunciar a part d’aquest or per dedicar temps a conviure amb els nostres fills i néts. És el millor regal que els podem oferir perquè significa donar allò més valuós de nosaltres mateixos, sense intermediaris, donar-ho directament perquè estem donant part del nostre temps, del nostre or. Amics, hem de repartir i emprar el nostre temps de vida en les coses que més ens omplen i ens satisfan.
Sebastià López Caldes de Malavella sebastia@caldes.org
|