|
11/3/05.
La tenora és
l’instrument rei
de la cobla, és
l'ideal per les execucions
de les sardanes a plaça.
Els seus potents timbres
des dels greus als aguts,
són perceptibles
amb fidelitat a més
de 100 m., per tant és
l'instrument més
adient d’interpretació
de melodies a l’aire
lliure, tant si són
dolces i suaus, com eixelebrades,
picades i amb fortíssims,
de composició.
En ser un instrument de
doble llengüeta l’executant
ha de saber prémer
ambdues canyes de forma
que no variï la sonoritat,
que pot ser de mig to
segons la nota i la pressió
que li doni el prémer
entre els llavis les dues
canyes.
El seu inventor fou Andreu
Toron, que des del 1840
feia proves per obtenir
un bon instrument que
permetés a les
bandes militars de l’època,
aconseguir desenvolupar
un so, que fos capaç
de dominar les fresses
pròpies del carrer,
produïdes pels crits
d’admiració
de la gent i els passos
en les marxes militars
de les desfilades. No
fou fins l’any 1850-1855,
quan sorgí la primera
tenora amb el pavelló
de metall, amb les claus
de Sol i de Fa diesi greus.
Toron amb aquest apreciat
perfeccionament, va obtenir
el que feia anys que estava
buscant, gràcies
també a les col·laboracions,
indicacions i consells,
sens dubte, de Pep Ventura,
que fou determinant, i
ambdòs flanquejaren
les barreres que li mancaven
a l'instrument, en la
execució-interpretació
de les partitures més
exigents, i amb un ventall
ampli de tessitura de
tres octaves. El seu volum
sonor inspira respecte,
ja que un instrumentista
brillant pot, en el mateix
interval, matisar entre
el pianíssimo
i el fortíssimo
sense alterar gens la
majestuositat del seu
timbre. El destacat en
la tenora és menys
airós que en el
tible, però en
canvi el lligat (excepte
algunes dificultats de
digitació o de
llavis), en fa el rei
de la melodia, per molt
ampla o sostinguda que
sigui la frase musical
a interpretar, depenent
sempre de l’habilitat
de l'executant, o sigui,
sense posar-hi límits.
Cal remarcar que els millors
sons en les tenores l’aconseguí
construir el lutier de
Figueres Soldevila, més
conegut amb el pseudònim
de "Catroi".
Llavors doncs, el músic
que posseïa una tenora
d’aquestes característiques,
era escoltat amb més
respecte i admiració,
sovint el músic,
feia al·lusió
en les converses del posseïment
d’aquest auster
instrument, marca "Catroi".
Dir això era per
entendre'ns, posseir el
Mercedes de les
tenores. El Non Plus
Ultra de la tenora.
Descartem parlar aquí
de la construcció
de les tenores totalment
metàl·liques
per la seva reduïda
construcció i acceptació
entre els músics
i lutiers. Josep Coll
i Ligora, tenorista, en
posseïa una.
Com hem dit al començament,
la tenora és l’indiscutible
reina de la cobla. La
seva sonoritat és
incomparable i tant pot
ser fulgurant, com enjogassada,
altiva, arrogant, solemne,
digna, abrasant, cruel
i penible, comptant que
cada registre té
el seu propi caràcter.
És a dir: El to
greu és pompós,
solemne, comediant, teatral,
exigent, dur, inflexible,
fastuós i cerimoniós.
El to mèdium, és
dolç, reposat,
suau, entendridor. El
to agut és apassionat,
fogós, violent,
orgullós i punyent.
La tenora no pot ser exclosa
en cap obra escrita per
a cobla, poema, sardana
o ballet popular. Ve a
ser com el violí
en una gran orquestra
simfònica, és
insubstituïble.
Per últim, vull
descriure la sensació
que vaig tenir, després
de sentir una sardana
en un concert interpretada
pel virtuós Ricard
Viladesau, en el seu millor
temps, ara en el nostre
record.
Sabia del valor musical
d’interpretació
d’aquesta sardana.
Al començar vaig
tenir la sensació
que la música m’envoltava
i sentia plaer d’escoltar-la.
La bona música
és com l’amor
que no saps com ha entrat
dins teu, però
estàs joiós
de posseir-lo, fa la sensació
de força i seguretat.
A mitja peça sentia
que cada vegada que intervenia
la tenora fins i tot sentia
esgarrifances i que les
llàgrimes no tardarien
en sorgir, pel sentiment
en què era interpretada.
El temps, el silenci,
la devoció, és
com si s’hagués
aturat el món i
res no tingués
importància del
que succeïa en redós.
En acabar, no sabia si
estava flotant en un altra
galàxia i tampoc
no sabia com retornar,
perquè no podia
reaccionar a les sensacions
interiors que sentia,
d’amor a la música
i al so de la fidel tenora
i al compositor de l’obra
que era Remembrança,
de Joaquim Serra. Una
sardana com per tenir-la
gravada dins el cor i
de tan en tan, escoltar-la
en la teva intimitat,
fruïnt del meravellós
moment.
|