|
28/01/05.
Ricard Viladesau i Caner,
ens va deixar el dia 26
de Gener del 2005 a Barcelona.
Només saber-ho,
he volgut dedicar-li aquest
petit recordatori de la
història de la
seva vida.
Va néixer a la
vila de Calonge (Baix
Empordà) al barri
de l’Illa i al carrer
de l’Arpa, n º1,
el 18 de Gener de 1918.
Aquest gener de 2005 havia
complert els 87 anys.
Palamós el va poder
homenatjar ben just. Els
seus pares es deien Fermí
Viladesau i Carmeta Caner.
D’aquest matrimoni
nasqué primer una
nena a la qual li posaren
el nom de Marina. Sis
anys després vingué
al món en Ricard
segon fill d’aquest
matrimoni. Fou batejat
a l’Església
parroquial de Sant Martí
de Calonge, el 23 del
mateix mes de gener, imposant-li
els noms de Ricard, Joan
i Carles, i els seus padrins
foren Jaume Caner, avi
matern, i Herondina Margarit,
àvia paterna.
De ben petit es va inclinar
cap a la música,
sense que ningú
no s’adonés
que ja tenia una clara
determinació cap
a ella. Però de
mica en mica, va donar
clares tendències
al que ell volia realitzar,
interpretar o exterioritzar
perquè s’ho
sentia dintre seu, ho
portava ben annexat, com
un sisè sentit
que no sabia encara com
desenvolupar. Dic això
perquè una vegada
la seva germana Marina
explicava que el va trobar
sol davant d’una
espècie de faristol
fet amb canyes, on hi
havia col·locat
unes fulles de diaris
a cura de solfes i amb
un canut també
de canya. Feia sons com
si interpretés
una estranya música
sense sentit, però
a ritme de sardana. Al
demanar-li el què
feia, Ricard respongué
que aquella canya era
la seva tenora i que ell
se l’havia fet,
pregant-li tot seguit
que el deixés sol,
perquè volia tocar
la seva tenora.
La Marina llavors va recordar
que quan ella s’emportava
el seu germà a
les sardanes, sempre l’havia
d’anar a buscar
davant de la cobla, trobant-lo
mirant fixament els músics,
imitant els seus gestos,
segurament somniant poder
ser un bon músic,
com els que tenia al seu
davant.
És ben conegut
que les primeres lliçons
de solfa, Ricard les va
aprendre de la seva germana
Marina, que com molta
de la mainada del poble,
cantava al cor de l’església
dirigit per Víctor
Vila, més conegut
pel sobrenom de l’Ixu.
Als 5 anys la Marina doncs
li ensenyà l’escala
musical i també
el llibre de solfeig i
als 7 anys, en Ricard
va formar part del cor
parroquial amb veu de
nen, al costat de les
noies. La seva veu blanca,
ben timbrada d’afinació,
feia com si les melodies
fossin cantades per un
àngel. El que va
passar després,
és de tots conegut,
perquè tot foren
èxits assolits,
no sense les penúries
de la guerra civil i altres
tribulacions. Deixant
a part tot aquest capítol,
recordem aquelles actuacions
seves que, veient-lo interpretar,
notaves el seu gran esforç
per suportar un pinyol
final de més de
15 compassos amb la nota
fina i alta, o veure com
s’allargava en més
d’un passatge de
melodia, interpretant-les
sense respirar-hi entremig,
fent més seguit
el melodiós cant
de la tenora, si ho requeria
la partitura, per aconseguir
una melodia més
harmoniosa de cant, i
més complerta amb
les mateixes notes. Com
a intèrpret tots
sabem que Viladesau, ostentava
de fa molts anys, el títol
de Príncep de la
tenora, que molt encertadament
li atorgà Pau Casals,
que visqué del
1876 al 1973. Pau Casals
va ser en el seu temps,
el músic català
més reconegut en
l’àmbit internacional
i el que va tenir més
noble el sentiment del
catalanisme, pregonant-se
català arreu del
món. Com a compositor
va ser molt rellevant
ja que fou l’autor
de grans i importants
partitures, entre elles
la de l’Himne de
les Nacions Unides, l’Himne
de l’ONU –
el 1971. Ell era el millor
violoncel·lista
del món. Pau Casals
doncs podia molt bé
proclamar a Ricard, Príncep
de la tenora.
Ricard Viladesau era compositor
de més de 200 sardanes,
sempre a gust dels sardanistes
i les seves altres composicions
són de molta categoria
i distinció. Els
premis els ha guanyat
composant bé, s’ha
ben afanyat tots els títols
i premis que ha anat col·leccionat
i han estat per ell molt
ben rebuts. Ha sabut vendre
i vendre bé el
seu producte. Hi ha sardanes
com “Girona m’enamora“,
per només anomenar-ne
una, que ha esdevingut
un himne de Girona, dels
gironins i de tot català.
Li dediquem el nostre
record i agraïment
pel llegat que ens ha
deixat. Que reposi en
pau.
El comiat de Ricard Viladesau
Un
fort corrent m’empeny
mar endins,
vull arribar i palpar l’horitzó.
El meu pensament busca endevins,
que m’aconsellin on
és el camí
patró.
D’altres
el deuen haver fet aquest
camí,
que em diguin per on haig
d’anar.
Veure el més enllà,
d’on som, és
el destí,
I no desistiré,
no defalliré, hi
vull arribar.
El temps
allà és
d’una placidesa
eterna,
passen les llunes de l’infortuni
terrenal,
com si esclatessin turmentes
de placidesa.
Vull arribar a l’infinit,
a l’horitzó
celestial.
La meva
edat ha disminuït
el meu sentor,
les forces del meu cos,
s’han envellit.
Jo desitjo poder arribar
i palpar l’horitzó,
tranquil·lament
ajagut en el meu llit.
La meva
absència, entre
vosaltres,
no us farà estar
neguitosos, ni afligits,
no em trobareu en falta,
vindran d’altres,
amb la joventut marcada,
ells són els elegits.
Arriba
l’hora de dir-se
adéu,
estic serè i quasi
veig l’horitzó,
quan hi arribi, no ploreu,
des d’allà
us enviaré un fort
petó.
Sebastià
López Caldes de
Malavella
sebastia@caldesdemalavella.com
sebastia@caldes.org
|