15/12/05.
De somniar tothom ho ha fet i ho fa, uns més que d’altres, tots recordem algun somni bonic, és un cas excepcional de plaer innocent de la nostra ment, que ens pot transportar a un món irreal, amb un despertar sobtat, que moltes vegades és fruit d’un fort esglai, pels primers moments d’incomprensió en obrir els ulls i despertar, comprovant que tot ha estat un somni, bonic, però totalment fictici, deixant-se induir pel primer pensament d’incertesa, recordant el somni i desitjant que aquell somni algun dia es faci realitat.
També hem somniat alguna vegada estar desperts, sobretot quan tenim alguna mancança, sigui material o íntima i com que somniar és gratuït, ens hem recreat a reflexionar en el perquè ens inquieta tant un determinat impossible, encara que feliç.
Reflexionar amb coses certes, per encaminar la vida, tal com deia el mateix Neruda: Mor lentament el que no viatja, el que no llegeix, el que no escolta música o qui no es troba algun encant en sí mateix. Aquests encertats pensaments són més que quatre paraules. Són somnis. Són premisses a tenir en compte, per saber viure una vida més plena de joia, pel sol fet de poder portar una vitalitat regalada en plenitud.
Mor lentament qui destrueix el seu amor propi, per no saber avaluar els petits mèrits personals o qui renuncia a l’ajut, estant sempre tancat en sí mateix, no deixant passar ni una escletxa de llum dels altres en el seu interior, transformant-se en esclau del seu mal hàbit com és el tancant-se a tot, repetint sempre incansablement la seva monotonia, anant pels mateixos petits camins, senders estrets i costeruts, tot plegat per no canviar la rutina, ni mai arriscar-se a vestir un nou color, més ple de vida i més agradable als altres, no atrevint-se ni a tenir una conversa amb qui desconeix i menys compartir experiències viscudes amb decisions més o menys encertades, fruit de l’interior de cadascú, explicant el moment desafortunat en què s’hi ha trobat i com de desconsolat ho ha passat estant sol i afligit, ferit de pena.
En l’àmbit passional, també mor lentament qui evita una passió i el remolí d’emocions, que són les que rescaten la lluentor perduda dels seus ulls, tenint el cor abatut i deixant-se portar per l’amargor d’un fracàs rera l’altre. Per no canviar de vida quan s’està insatisfet del seu treball, de les seves antigues amistats o del seu amor. El pobre d’esperit que no arrisca l’amor que ja té segur, però infeliç, per un nou amor incert a primera vista, però que amb l’esperança de l’innocent gest de la comprensió pot quallar. Hauria de córrer rera un somni que de sobte se li presenta al davant i que podria canviar totalment la seva vida, encara que fos fugint dels consells sensats, tan sols per una sola vegada en la seva vida, s’hauria de permetre’s allunyar-se del consells sensats i proclamar als quatre vents el que porta dins del cervell colpejant-lo constantment: “VIU L’AVUI, ARRISCA’T AVUI, FES-HO AVUI“, no et deixis morir lentament per la teva indecisió. Tot sigui per no descuidar-te de ser feliç, dintre de la teva monotonia i que la teva vida sigui com un “SOMNI” de contes de fades, dels que tots els finals acaben amb la plena felicitat.
Sebastià López Caldes de Malavella sebastia@caldes.org |