Comença així:

Un home, un treballador, agafava diàriament l'autobús per anar a la feina fora de la ciutat. També hi pujava una àvia dues parades més enllà. Aquest senyor es va fixar amb la particularitat d'aquella àvia, que sempre s'asseia al costat d'una finestra i que en quan sortien de la ciutat i es projectava a la vista, la llarga extensió de camps fins l'infinit, era quan ella destapava una bossa i començava a tirar a grapats el seu contingut, que anava caient a la vorera de la carretera i això ho repetia cada dia. Aquell home, aquell treballador estava ben encuriosit i un dia va anar a seure al seu costat i li preguntà què era el que llençava per la finestra cada dia. L'àvia molt satisfeta, sense parar de llençar aquella mena de sorra li contestà - són llavors senyor – llavors de què?, - llavors de flors. És que m'agrada molt la natura i la contemplo imaginant-me, com seria tenir el mateix paisatge, però amb tota la vorera dels camps, al llarg del trajecte, coberta de flors.

El senyor somrient li comentà, però no veu senyora que les llavors cauen a l'asfalt i no hi poden arrelar i també al passar els cotxes les xafen i els ocells se les mengen ... vol dir àvia que no és una feina en va. - Pot tenir per fet senyor, que encara que malgrat es perdin algunes llavors, les altres arribaran a bon fi i arrelaran amb força.- l'home insisteix dient-li que, sense aigua, és encara molt més difícil el seu arrelament, - l'àvia tota satisfeta de la feina que anava fent i sense deixar de fer-la, li contestà que no trigaria gaire dies en ploure, jo faig el que puc fer, la resta la farà la primavera, l'estació que ens dóna vida i ens reviu l'amor. L'home al baixar del autobús va pensar que l'àvia s'havia trastocat una miqueta.

Varen passar uns mesos i l'home tot anant a la feina, va mirar per la finestra i es va adonar que tota la vorera de la carretera estava coberta de flors i admirat del goig que feia veure aquell variada coloració del paisatge, ara tant florit i ple de vida, es recorda de l'àvia i tot seguit, li preguntà al xofer què se n'havia fet d'aquella àvia, que ara feia dies que no la veia. El conductor li contestà, tot entristit, que feia un mes que va morir. L'home va tornar al seu seient i va pensar, al final les llavors han florit, llàstima que l'àvia no ha pogut veure el goig que fan. Tot d'una, s'escolta un fort somriure de criatura que, assenyalant la catifa de flors al seu pare li deia, mira, mira, pare quantes flors i què boniques que són. No cal explicar gaire el sentit d'aquesta història de l'àvia, perquè ja s'entén que l'àvia havia deixat la seva herència per a tothom que passés per la carretera o mirés per la finestra de l'autobús per contemplar aquella mena de paradís. Això comparant-ho amb el educar als nostres infants o el conservar el bon record nostre entre la gent que tenim a l'entorn, és com obrir i mostrar els bons camins, per sembrar-hi sempre el bé, deixant només arrelar les bones arrels com a bones persones que hem de ser, perquè en quedi en el record com a exemple d'aquest món millor que tots desitgem.

Sebastià López Caldes de Malavella sebastia@caldes.org