És molt curiós que sempre diem, entre sardanistes, que la sardana ha de canviar, sobretot perquè aglutini el jovent com a relleu però no sabem com, ni de quina forma i manera. La sardana ha anat canviant amb el temps i és curiosa la forma en què ho fet, sempre a criteris encertats dels seus pares creadors, com Pep Ventura.

Parlar del canvi del contrapàs a la sardana curta, és com parlar de l'edat de pedra i dinosàurica. Va ser el primer canvi important. En allargar el nombre de compassos de la sardana curta, varen poder gaudir de la sardana anomenada llarga, que és com la tenim ara actualitzada. Això també va ser un pas de gegant i més si hi afegim la gran passa definitiva que va ser ampliar el nombre de músics de la cobla a onze.

Però en la sardana, el que no es pot canviar mai és l'instrument rei de la cobla, la tenora. En qualsevol dels altres instruments pot ser factible un canvi, a menys que fos una sardana obligada de tibla, que llavors també el trobaríem a faltar, però sempre el pot rellevar la tenora. La tenora doncs, és l'instrument clau, posseeix una sonoritat clara, serena, estrident d'esglai penós o dolça i romàntica, segons la inspiració del compositor, vagi cap a una o altra opció. No em puc imaginar l'antiga sardana Per tu ploro, de Pep Ventura, fent el solo amb un altre instrument, o en qualsevol de les tant preuades sardanes del jove i modern compositor de Foixà, Josep Coll i Ferrando, sense el subtil pianíssim de tenora que posseeixen gairebé totes les seves admirades composicions en què aconsegueix fer callar a la multitud per escoltar-lo. Magistral!!!

Hem de tenir en compte que la gent és la que ha propiciat aquests canvis i els canvis es produeixen sempre al gust majoritari. Com us deia abans, la sardana ha de canviar, però encara no ha sortit cap esmena vàlida perquè els sardanistes ho acceptem. Temps enrera el prestigiós Santi Arisa va compondre la Sardanova i no va tenir ni temps de madurar, tots nosaltres la vàrem rebutjar, es veu que la sardana és intocable. El que és incomprensible ara, és què ha de canviar perquè el jovent s'hi enganxi. De no ser així, la sardana no tindrà el relleu per la seva necessària subsistència.

Imaginem-nos que la sardana no fos una dansa nostra, que fos una dansa d'una altra comunitat o d'un altre país. Voldria saber quina reacció seria la de molta gent que ara la rebutja de ple, en sentir una sardana per primera vegada i millor veure-la ballar, descobrint amb ella les seves normes tant plenes del racial simbolisme, de solidaritat i pau, estic ben segur que aquests serien els primers, en voler-la posseir i ballar sempre. No valorem prou el que tenim perquè ja ho tenim. En comptes de passar d'ella, el que hauríem de fer entre tots, és forçar als estaments governatius, perquè la declarin, per les seves acurades normes i per la idiosincràsia que comporta, que sigui la Dansa Nacional de Catalunya, malgrat que ara ni és declarada Patrimoni de la Humanitat, com temps enrera ho podia haver estat i per motius purament polítics no ho és.

Parlant de curiositats, en altres celebracions, sempre actuant davant d'un públic, hem vist ballar-la tres parelles en rengle, no amb rotllana. Nosaltres i tothom preferim, sens dubte, ballar-les sempre mirant-nos la cara i en rotllana, perquè així ens uneix i ens agermana més, fent la rodona més subtil i més forta a la vegada. Visca la Sardana.