16/01/06.
Si fos mag, actuant en el nostre poble, voldria que totes les persones que hi viuen, per fer el seu tarannà diari, poguessin transitar per uns vials amples, segurs, il·luminats i planers. Desviant sempre cap aquestes avingudes les persones que voluntàriament escullen anar o en contra direcció, pensant que són els altres els que van malament, o que escullen camins poc transitats per la majoria de les persones. Els corriols tortuosos i costeruts són triats per aquesta gent, les persones més tancades en sí mateixes, tirant cap a un caràcter absolut i superb. El seu lloc habitual d'atac és un raconet una mica amagat, per poder apedregar sense ser gaire vistos. Allò de saber tirar la pedra i amagar la mà, o protegits envoltats d'un centenar de persones i endevina qui l'ha tirada. Sense pensar mai que en aquest món hi som de pas i hem de procurar de deixar la nostra millor empremta, sense mai buscar problemes, que ens desgracien la imatge de portes endins i enfora, com el cas que va passar de l'aigua potable del nostre poble, amb excés d'arsènic, ara solucionat. Ens cal pau i que duri.
Ahir, 14 de Gener de 2006, al llegir la Revista Municipal Aquae , m'he proposat de cara a tothom, escriure aquests quatre pensaments, ressaltant, agraint i ponderant, l'actuació de l'Ajuntament amb aquest finalment afortunat afer i deixar ben clar que no cal que siguem catastrofistes amb els problemes perquè tot té una solució i en aquest cas els nostres regidors i al seu davant l'alcalde, ja ho han solucionat i encara més aviat que no ens pensàvem. Si bé, per altra banda, hem de ser hàbils de reacció anunciadora, davant d'un avís que ens sembla que pot portar un problema i que pot ser que generi una catàstrofe o un cas lamentable. Però, com dic, crec que hem de ser més considerats i mantenir la confiança en les persones que regeixen el nostre poble. Si tires una galleda d'aigua freda sobre unes persones, si t'has de retractar del mal que has fet, no pots mai recollir tota l'aigua llançada, d'aquesta aigua n'hi ha una part que no pots recuperar. Això vol dir que has fet un mal que és irreparable.
Si pogués ser endeví, voldria assessorar tothom cap al camí més segur i menys sacrificat, per estar sempre en el lloc on correspon a cadascú i aprendre a estar bé amb tothom i viure la vida liberalment i deixar-la viure amb aquesta mateixa pau.
Hauria de ser mag altre cop, per construir un lloc immens on hi hagués de tot per a tots i així s'haurien acabat les enveges del que té més, com ens passa amb el pobre Estatut que tots l'apedreguen i repudien perquè igual que ens ha passat amb l'aigua, hi ha persones que s'han dedicat a fer veure fantasmes on no n'hi ha. Llavors el que passa és que el que sembra trons, recull tempestats. Si ens en sortim d'aquesta, haurem de treure el Sant Cristo gros i haurem d'anar resant amb devoció totes les lletanies, encara que sigui de genolls, perquè haurà valgut la pena el sacrifici.
Jo crec que si sempre tots hi posem la nostra bona voluntat, tots podem ser mags i endevins. Ho hem de fer ara mateix, perquè tenim moltes persones d'altres llocs i cultures dins de casa i si no els ensenyem res de bo, no aprendran res de res de bo.
Sebastià López Caldes de Malavella sebastia@caldes.org