23/01/06.
Si en aquest món hi ha un país on es pot treballar i viure amb una pau serena i amb una tranquil·litat extrema, sense tenir cap coneixement de la seva llengua, ni de la seva cultura, aquest país és sens dubte CATALUNYA. És un fenòmen, és una anomalia o un prodigi de país. Culturalment, políticament i sociològicament és ideal per adaptar-s'hi.
En un país així hi poden conviure totes les cultures imaginables.
En alguns indrets de la Catalunya recòndita, parlo de les zones rurals anomenades profundes, com hi poden haver en la vegueria de Girona, més que en altres llocs, és rigorosament evident que políticament i sobre tot culturalment existeix una profunda nacionalitat catalana. Això va en detriment quan ens acostem al gran nucli urbà de les capitals, com Barcelona, on tot l'anell perifèric i en l'interior de qualsevol gran capital nostra, és més difícil sentir la parla catalana, igualment també hi minven els actes tradicionals que arreu d'aquesta Catalunya recòndita o profunda es manifesten regularment. És molt difícil parlar en aquests indrets urbans de la nostra cultura i de les nostres institucions, per la pluralitat de mentalitats foranes. Immers dins de tot això, és molt normal sentir-te estrany en el teu propi país. Veus com es va modernitzant, però cada cop es dificulta més el fet d'identitat i és perquè hi ha menys gent de la societat civil que s'identifica amb convicció, com per restar ferms i mantenir els ideals nacionalistes, que tant s'està debatent avui dia en l'aprovació del nostre Estatut. Aviat sabrem si els polítics aprovaran un bon acord.
Però també hem de lloar la tasca que amb tot el seu simbolisme realitzen algunes entitats culturals, com el Barça, les sardanes, els castellers, les colles geganteres, etc., fan una tasca impagable d'estímul i d'integració, sabent que entre altres coses, estimar el país és parlar i llegir la seva llengua, veure les pel·lícules al cinema en català, comprar productes etiquetats en català, practicar les seves tradicions i sentir-se orgullós del que s'és. Lamentablement, hem estat tots aquests dies sentint a la ràdio i TV les barbaritats més vergonyoses del nostre entorn català i hem estat llegint a tots els diaris la nostra insolidaritat envers la resta de comunitats. Cal imaginació i polítiques de cohesió potents i ben consensuades per poder destruir els murs que fan de parapets protectors per emparar-se dels que ens ataquen així. Crec que parlar de nació en termes antics, vuitcentistes, és una il·lusió que mai la veurem complida. Mirant l'Europa, ara tant unida pel Mercat Comú, sabem que tots els països que la constitueixen són plurilingüístics, plurinacionalistes i pluriculturals com el nostre. Cada cop és menys possible que un país en concepte de nació i que lligui un territori i la seva gent amb una llengua i una cultura pròpia i originaria com a únics elements constitutius, en sigui possible. Un concepte de nació axí només existeix en termes simbòlics, històrics o per la voluntat popular i del que ens queixem és precisament de la manca d'aquesta voluntat popular. Aquí és on cal treballar perquè sigui del tot factible el terme nació. La globalització ens ho posa cada cop més difícil, amb el nombre de gent d'altres cultures que no s'adapten a la nostra. Ara és la nació la que s'ha de saber adaptar a la societat que viu en el seu àmbit i en el seu exterior. Catalunya serà una nació reconeguda? Mantinguem l'esperança que és l'últim estímul de vida que es perd.
Sebastià López Caldes de Malavella sebastia@caldes.org |