Marc del Conflicte

L
luny queden ja els dies de la dominació espanyola al Sàhara. Llavors, en plena efervescència colonialista, els països defensaven els seus interessos a l'Àfrica a qualsevol preu, al·ludint que la seva sostenibilitat com a país depenia de les matèries primeres que arribaven, ja fossin materials o personals. Va ser l'època de repartir-se un continent amb la infantil estratègia de qui ho veu primer s'ho queda, i avui trobem una Àfrica plena de línies rectes inversemblants on la majoria de països explotats pateixen fam i guerres. Abandonats a la seva sort han trobat, en la majoria dels casos, un país post-colonial aliè a ells i, per descomptat, brutals conflictes ètnics deguts al repartiment territorial a què abans ens referiem. El deute extern, com a subtil mecanisme occidental per perpetuar aquesta relació dominant-dominat, ens indica de quina manera tan brutal la majoria de països africans depenen exclusivament de nosaltres i l'única pregunta que sincerament ens podem formular és si realment deixem de ser colonialistes i si la conferència de Berlín sobre el repartiment de l'Àfrica al 1884 encara és vigent.

Precisament va ser aquest any, 1884, quan el govern espanyol va comunicar a totes les potències que els territoris entre "cabo Bojador" i "Cabo Blanco" passaven a ser part dels seus protectorats, tot i que el flirteig amb aquesta zona va començar molt abans, cap a finals del segle XV amb la conquesta dels reis catòlics de Gran Canària, empesos per la pretesa descoberta portuguesa del Riu d'Or, creença estesa de l'origen del desitjat metall. Llavors, el territori habitat pels saharauís estava delimitat al nord pel riu Dra, que constitueix una frontera natural del desert amb el Marroc; al sud, els límits de la regió de Uadibe, Cap Blanc, l'Adrar Sotuf i l'Azefal, i per l'est, la Sebja, o depressió salina, de Lyil, Bir Um Grein y la Hamada, o plana, de Tinduf (Veure Mapa).

El latent nacionalisme saharauí va despertar cap el 1970 amb manifestacions reivindicant el seu dret a l'autodeterminació. Després de la mort de Carrero Blanco (1973) a Espanya s'inicia una nova línia d'actuació política vers el Sàhara, obrint el camí a una independència tutelada. El primer signe va ser l'elaboració d'un estatut d'autonomia, però el Marroc, que no li semblava bé la creació d'un estat independent a la seva frontera sud, va presionar Madrid i aquest estatut mai va veure la llum. El segon signe d'aquesta nova política apareix el 20 d'Agost de 1974. El govern espanyol va anunciar que realitzaria durant els primers sis mesos de 1975 un referèndum d'autodeterminació, sota el control de l'ONU, per tal de que els saharauís triessin el seu futur. Marroc va oferir a Mauritània el repartiment de la zona i va apel·lar la decisió espanyola al Tribunal de Justícia de La Haia, perquè aquest organisme determinés els vincles existents entre el Sàhara, Marroc i Mauritània.

El 16 d'Octubre de 1975 el tribunal va sentenciar que no hi havia cap vincle del Sàhara amb Marroc i Mauritània que impedís la independència del Sàhara. En resposta a aquesta decisió, el govern de Marroc, dirigit per Hassan II, i amb l'ajut dels Estats Units i mitjans econòmics àrabs, va organitzar una marxa civil d'unes 350.000 persones, anomenada la Marxa Verda, per recuperar el Sàhara. La por a que naixés un altre estat progressista àrab, ajudat per Líbia i Algèria, fet oposat a la línia política occidental, i el suposat perill polític que les Canàries patien per ser a la zona, va fer a l'Alt Estat Major Espanyol signar l'ordre d'evacuar el Sàhara i posar-lo a mans dels marroquins. A més, cal recordar que en aquells dies Francisco Franco agonitzava, i que a l'Estat Espanyol es patia per la possible situació que provoqués la seva mort. El territori es va dividir entre el Marroc i Mauritània i el 28 de febrer de 1976, Espanya va deixar el Sàhara. La població, davant l'ocupació, va fugir de les ciutats i es va refugiar en campaments. Aquests campaments van ser bombardejats per tropes marroquines entre el febrer i el març del 1976, causant moltes baixes, principalment a Tifariti i Um Dreiga. Davant d'aquests atacs, els saharauís van fugir a Algèria, i s'instal·len a campaments improvisats propers a Tinduf. La majoria arriben esgotats i malferits. Durant els primers mesos les condicions de vida son precàries. La col·laboració algeriana va esdevenir vital pels refugiats. Poc a poc el nombre de refugiats va augmentar fins arribar a més de 100.000 persones. Tinduf esdevenia així la nova llar dels saharauís.

Produït per GESMEDIA, Gestions Multimèdia - info@gesmedia.com [ CRÈDITS - AGRAÏMENTS - CONTACTAR ]