|
|
Marc
del Conflicte
Lluny
queden ja els dies de la dominació espanyola al Sàhara.
Llavors, en plena efervescència colonialista, els països
defensaven els seus interessos a l'Àfrica a qualsevol preu,
al·ludint que la seva sostenibilitat com a país depenia
de les matèries primeres que arribaven, ja fossin materials
o personals. Va ser l'època de repartir-se un continent amb
la infantil estratègia de qui ho veu primer s'ho queda, i avui
trobem una Àfrica plena de línies rectes inversemblants
on la majoria de països explotats pateixen fam i guerres. Abandonats
a la seva sort han trobat, en la majoria dels casos, un país
post-colonial aliè a ells i, per descomptat, brutals conflictes
ètnics deguts al repartiment territorial a què abans
ens referiem. El deute extern, com a subtil mecanisme occidental per
perpetuar aquesta relació dominant-dominat, ens indica de quina
manera tan brutal la majoria de països africans depenen exclusivament
de nosaltres i l'única pregunta que sincerament ens podem formular
és si realment deixem de ser colonialistes i si la conferència
de Berlín sobre el repartiment de l'Àfrica al 1884 encara
és vigent.
Precisament
va ser aquest any, 1884, quan el govern espanyol va comunicar a
totes les potències que els territoris entre "cabo Bojador"
i "Cabo Blanco" passaven a ser part dels seus protectorats,
tot i que el flirteig amb aquesta zona va començar molt abans,
cap a finals del segle XV amb la conquesta dels reis catòlics
de Gran Canària, empesos per la pretesa descoberta portuguesa
del Riu d'Or, creença estesa de l'origen del desitjat metall.
Llavors, el territori habitat pels saharauís estava delimitat
al nord pel riu Dra, que constitueix una frontera natural del desert
amb el Marroc; al sud, els límits de la regió de Uadibe,
Cap Blanc, l'Adrar Sotuf i l'Azefal, i per l'est, la Sebja, o depressió
salina, de Lyil, Bir Um Grein y la Hamada, o plana, de Tinduf
(Veure
Mapa).
|
| El
latent nacionalisme saharauí va despertar cap el 1970 amb manifestacions
reivindicant el seu dret a l'autodeterminació. Després
de la mort de Carrero Blanco (1973) a Espanya s'inicia una nova línia
d'actuació política vers el Sàhara, obrint el
camí a una independència tutelada. El primer signe va
ser l'elaboració d'un estatut d'autonomia, però el Marroc,
que no li semblava bé la creació d'un estat independent
a la seva frontera sud, va presionar Madrid i aquest estatut mai va
veure la llum. El segon signe d'aquesta nova política apareix
el 20 d'Agost de 1974. El govern espanyol va anunciar que realitzaria
durant els primers sis mesos de 1975 un referèndum d'autodeterminació,
sota el control de l'ONU, per tal de que els saharauís triessin
el seu futur. Marroc va oferir a Mauritània el repartiment
de la zona i va apel·lar la decisió espanyola al Tribunal
de Justícia de La Haia, perquè aquest organisme determinés
els vincles existents entre el Sàhara, Marroc i Mauritània.
El
16 d'Octubre de 1975 el tribunal va sentenciar que no hi havia cap
vincle del Sàhara amb Marroc i Mauritània que impedís
la independència del Sàhara. En resposta a aquesta
decisió, el govern de Marroc, dirigit per Hassan II, i amb
l'ajut dels Estats Units i mitjans econòmics àrabs,
va organitzar una marxa civil d'unes 350.000 persones, anomenada
la Marxa Verda, per recuperar el Sàhara. La por a que naixés
un altre estat progressista àrab, ajudat per Líbia
i Algèria, fet oposat a la línia política occidental,
i el suposat perill polític que les Canàries patien
per ser a la zona, va fer a l'Alt Estat Major Espanyol signar l'ordre
d'evacuar el Sàhara i posar-lo a mans dels marroquins. A
més, cal recordar que en aquells dies Francisco Franco agonitzava,
i que a l'Estat Espanyol es patia per la possible situació
que provoqués la seva mort. El territori es va dividir entre
el Marroc i Mauritània i el 28 de febrer de 1976, Espanya
va deixar el Sàhara. La població, davant l'ocupació,
va fugir de les ciutats i es va refugiar en campaments. Aquests
campaments van ser bombardejats per tropes marroquines entre el
febrer i el març del 1976, causant moltes baixes, principalment
a Tifariti i Um Dreiga. Davant d'aquests atacs, els saharauís
van fugir a Algèria, i s'instal·len a campaments improvisats
propers a Tinduf. La majoria arriben esgotats i malferits. Durant
els primers mesos les condicions de vida son precàries. La
col·laboració algeriana va esdevenir vital pels refugiats.
Poc a poc el nombre de refugiats va augmentar fins arribar a més
de 100.000 persones. Tinduf esdevenia així la nova llar dels
saharauís.
|
|