El 16 d'Octubre de 1975 el tribunal va sentenciar que no hi havia cap vincle del Sàhara amb Marroc i Mauritània que impedís la independència del Sàhara. En resposta a aquesta decisió, el govern de Marroc, dirigit per Hassan II, i amb l'ajut dels Estats Units i mitjans econòmics àrabs, va organitzar una marxa civil d'unes 350.000 persones, anomenada la Marxa Verda, per recuperar el Sàhara. La por a que naixés un altre estat progressista àrab, ajudat per Líbia i Algèria, fet oposat a la línia política occidental, i el suposat perill polític que les Canàries patien per ser a la zona, va fer a l'Alt Estat Major Espanyol signar l'ordre d'evacuar el Sàhara i posar-lo a mans dels marroquins. A més, cal recordar que en aquells dies Francisco Franco agonitzava, i que a l'Estat Espanyol es patia per la possible situació que provoqués la seva mort. El territori es va dividir entre el Marroc i Mauritània i el 28 de febrer de 1976, Espanya va deixar el Sàhara. La població, davant l'ocupació, va fugir de les ciutats i es va refugiar en campaments. Aquests campaments van ser bombardejats per tropes marroquines entre el febrer i el març del 1976, causant moltes baixes, principalment a Tifariti i Um Dreiga. Davant d'aquests atacs, els saharauís van fugir a Algèria, i s'instal·len a campaments improvisats propers a Tinduf. La majoria arriben esgotats i malferits. Durant els primers mesos les condicions de vida son precàries. La col·laboració algeriana va esdevenir vital pels refugiats. Poc a poc el nombre de refugiats va augmentar fins arribar a més de 100.000 persones. Tinduf esdevenia així la nova llar dels saharauís.